domingo 15 de noviembre de 2009

Reflexió freak (...només m'entendrà un científic>biòleg...)

Situo la reflexió en el context en que:

... de tota la gent que hi ha al Món, només ens avenim amb un percentatge vaig de les que coneixem. I sinó, digueu: els vostres 100 contactes del facebook (si no més) és gent amb la que parleu sovint i considereu AMIGA? Jo sóc la primera que hauria de fer neteja del facebook, perquè no sóc gens falsa, al contrari, sóc ben transparent, jo!!

Així que, he considerat que:

"Crec en les persones com a proteïnes amb un número variable de dominis d'interacció, que segons el domini amb que s'uneixin als "amics", s'estableixen enllaços més forts o més dèbils (covalents, ponts d'hidrogen, forces de van der Vaals, enllaços metàl·lics, iònics...)"

Per això, d'entre el reduït número d'amics amb que comptem cada dia (o en ocasions això pensem) en ocasions és més estreta la relació, o per un petit cop se'n va a la merda... jejeje

... i ja està! jejeje

PD: que consti que no ho dic perquè estigui plofi ni pequè m'hagi passat res, tan sols són observacions de mí, del meu Món i de com es relaciona la gent que ens envolta.

PD2: Seguint aquest enunciat, podríem dir que un matrimoni es converteix en un complexe macroprotèic unit per enllaços covalents? jejeje. Sí, sí, covalents! no em foteu ara uns simples ponts d'hidrogen, que se m'envà el matrimoni a norris!!! jejeje

Bona nit!! ;)

sábado 14 de noviembre de 2009

Gràcies a Sant Albert, nostre patró.

Gràcies a Sant Albert, nostre patró, avui no hem tingut classe del màster.

Bé, de fet Sant Albert és el 15, però com que aquest any cau en diumenge, doncs ho han passat per avui. Com havíem de deixar passar un dia de pànxing!!! jejeje com es nota el País... jejeje

Així que avui he dormit fins que m'ha fet mal el cos d'estar-me estirada al llit. I més després dels dos o tres dies que portava de rata de biblioteca!!! :S

Bé, evidentment de l'examen d'ahir no sé res, però si que he sabut el resultat de'l del dilluns 26. Va ser el meu primer examen de màster!!! agrh... jejeje
Assignatura: Epigenètica i Memòria Cel·lular.
Examen: fer la lectura d'un article suggerit pel professorat sobre el qual es preguntarien coses, i també amb relació a la teoria explicada durant 10 dies (15 hores de classe. Faig l'apunt perquè al màster tot és com una boràgine i tot va molt ràpid :O).
Nota: es podien portar els apunts.
Examen: van ser tres preguntes (si no recordo malament) sobre l'article, però una d'elles era en plan gral, relacionada una mica més amb la teoria (com una fusió de tot, i imaginació de l'alumne...)

Ja he dit algun cop (ahir, sense anar més lluny), que a mi, aquests exàmens així tan oberts, on tot és tan relatiu, amb un espai limitat per contestar (mentre se t'acudeixen mil coses) i has d'encertar allò que vol el profe i ben explicat, perquè saps que és exigent... doncs em posen dels nervis, em quedo bloquejada i surto amb aquell regust que et diu... "he acabat d'entendre l'article, però... treuré un 6".

Bé, doncs avui (tres setmanes més tard! ja era hora!) ha sortit la nota, i tinc: UN 9!!!!

:D Estic més feliç que una perdiç, i és que crec que des que era petita que no treia notes tan altes!!! :D
(Bé, a les pràctiques de bio genètica humana, de la carrera sé que la EE em va posar un 9 o 9,5, però ja me l'esperava... jejeje)
De debó, que crec que feia mooooolts anys que no treia una nota "tan" alta a un examen!!!
Als treballs sí, perquè sóc molt perfeccionista i me'ls curro, però... aix!! què bé que et sents!!

Tot això ajuda a confirmar el que escribia ahir: que no sóc tan tonta com en ocasions em crec...

Si bé és cert hi ha hagut també 9,4; 9,6; 9,8... però també hi ha hagut 6; 4; 7,6...
O sigui que han puntuat de tot. I jo, tinc un 9!!!!! :D olee, olee!! jejeje

Bé, i després de tirar-me flors, penjo un vídeo d'un espectacle que em motiva molt però que mai he anat a veure.
Així que ja saps: "príncep blau que estàs a l'ombra i que algun dia seràs el meu marit, tot i que jo a hores d'ara encara no et conegui (i potser tu a mi tampoc), quan vulguis, em pots regalar un parell d'entrades per veure'ls (quan es passin pel País, és clar)" jajajajajajaja
Dentro vídeo:

Apali, bona nit i... bon cap de setmana (que per mi, relativament ja havia començat avui)
;)

PD: El meu premi del dia ha estat anar caminant (després de fer la classe a la nena) tranquil·lament, fins al venedor de castanyes de Collblanc, al que fa anys que penso en comprar-li. I avui ho he fet :D
Estaven boníssimes!!! :D

jueves 12 de noviembre de 2009

Reflexions positives (que fan sentir-se bé)

La carpeta s'ha convertit en un apèndix més del meu cos des de que fa tot just un mes, quan vaig començar el meu estimat màster.
Això del meu estimat màster, acaba sent irònic depenent del dia i dels ànims :S jejeje :)

Avui, tot just pràcticament he acabat la quarta assignatura del màster, i és que són 9! i faré tres més abans de Nadal, deixant només dues i mitja (perquè d'una en realitat només hem fet la meitat) per després de Nadal.
Vamos que "corre que se las pela".

És veritat que m'he de posar d'una p#$% vegada a buscar lloc de recerca, però és que se m'envà el temps! i em sento una mica inútil.
Això passa en aquells dies en que sents que la carpeta és un apèndix del teu cos de la mateixa manera que ho era quan encara eres estudiant de la carrera. I no és que ara vulgui anar de superior, però es que encara no tinc assumit que SÓC BIÒLOGA!! Que sóc llicenciada!!! :D, que això fa feliç a qualsevol! i més amb el que costa!! :D

Però he de dir que avui (bé, des d'ahir) no és un dia d'aquests. Sí que és cert que la carpeta continua èssent com un nou braç ortopèdic, perquè vaig amb ella arreu, però en part per això estic contenta (no per haver-la de carregar, perquè em fa molt de pal portar les mans ocupades). Tot això és perquè avui he tingut examen (i tot i que no estic orgullosíssima, no ho he fet pas tan malament, perquè quan m'han donat l'examen "he flipat", era d'aquells exàmens d'aplicar el que has après, i que tot i tenir els apunts davant... si no ho has entés...) així que quan l'he vist, m'he bloquejat. D'aquells moments en que penses "pasapalabra! i t'aixecaries i li donaries l'examen a la profe (així, en blanc) i t'esborraries del màster!! jaja
Però he pensat: Ana, has estudiat, respira, pensa, tens temps!! I en sortir m'he adonat que comparat amb el que la majoria de gent ha posat, he encertat!! És a dir que no sóc tan tonta!!
Una altre cosa serà lo ben explicat o lo confús que estigui... que serà quan perdré punts, però weno...
Bé, que m'envaig del tema... vull dir, que tot i portar tot el dia la carpeta a sobre, i a vegades no recordar que JA sóc llicenciada, té una explicació (el carregar la carpeta tot el sant dia) i és el fet que porto dos dies anant a la biblio al matí, i a la tarda a classe... i el fet aquest de sentir i notar i saber que aprofites el temps, doncs et fa sentir profitós. Quan estudies, entens les coses i ets productiu... doncs no sé :D a mi em fa sentir bé...
Per això, que no sé com haurà anat l'exàmen, però... jo estic contenta :D (de tot el que ho envolta).

D'altre banda, ja fa més d'un mes que vaig veure tot el seguit de conferències, xerrades, debats i de més que fan al Cosmocaixa.
Precisament aquesta tarda hi havia "Qui va matar Darwin? 100 anys del descobriment de la malaltia de Chagas".
Fa ja més d'un parell d'anys que vaig mirant tot aquest tipus de coses, però sempre he treballat a les tardes, o em coincidia amb una de les 1000 coses que feia, i no hi podia assisitir.
I aquest cop, tot i que em feia una mica de pal pujar cap allà, cap a la muntanya un cop s'ha fet fosc, he pujat :D (com que no tenia altre cosa a fer després de l'examen... jejeje (irònic)).
Doncs, el que deia, que al principi em feia una mica de pal, perquè a més, a vegades, amb aquestes coses penses: i si és molt general i perdo el temps?
Però la veritat es que estic mooolt contenta!! :D He sortit moolt satisfeta!! :D

He arribat amb temps, i per entrar a la conferència et donen una entrada pel museu, així que he anat a veure els capibaras, les formiguetes, a en Darwin... i a la sala on es feia la conferència, i allà m'ha passat una cosa molt divertida:
Hi havia dues iaies que han assegut al banc on jo estava, i he estat testimoni de la seva conversa, de la qual us faré uns petits extractes a continuació:

...
- I per què està tancat?
- Perquè encara no han obert!
...
...
- M'he perdut més per arribar aquí que a l'Índia!
- A l'Índia no et vas perdre? Que anaves amb guia?
- No, anavem sense guia i no ens vam perdre. Bé, el que sí que ens va passar és que volíem anar a un lloc i no vam arribar...

"jajaja, a mi no em queda clara la diferència!! Suposo que no arribar a on volien no vol dir perdre's, perquè arribes a un altre lloc no? jajaja"

...
- Ens van portar a un mercat a Portugal, molt pobre... i feia una pudor el peix!!
- A on?
- Ah, no sé, no m'enrecordo.
- Ah, doncs així no ... (com dient, no m'ho crec). Això és que no prens notes...
- Sí que en prenc...
- Home si no ho saps... Lisboa?
- Sí, sí, Lisboa.
...
...
-Estàvem a un hotel, i van entrar unes senyores...
-Maques?
- Molt maques!! Tothom se les mirava!!
- Maques?
- Eren transvestits.
- I eren maques?
- Molt maques.
- Clar, és que les pinten i les arreglen.
- Sí, sí.
- I anaven vestides de dones?
- Sí, sí...

Elles no ho saben, però a mí m'han servit per escriure.
Molts cops no ho sabem, però amb el que fem i/o diem provoquem coses als altres, fem que pensin, reaccionin i/o reflexionin, i això... està bé, perquè a vegades el que tens al costat t'empipa, però a vegades, quan reflexiones, et sents millor.

Bé, tot això de les iaies m'ha fet riure una mica :) allò que et quedes amb un cos tranquil, i amb un somriure a la cara. I he entrat a la conferència :)

Al principi et qüestiones el que he posat abans, en plan "serà molt general i perdré el temps?".
Però la resposta, des del minut 5 ha estat: No! I m'ha agradat molt, he aprés alguna coseta, però el més important és com m'he sentit, i és que m'ha despertat les meves ganes de treballar i investigar, de moure'm , cercar, de fer preguntes i fer-les també científicament i lluitar per aconseguir-les i per donar-les a la ciència :)

Sé que això que dic pot semblar molt "freak", però després del que costa acabar una carrera (amb els problemes que sorgeixen pel mig: de no passar de cicle, problemes personals, sentimentals, laborals, econòmics...), tornar a estar motivat (amb els merdés que hi ha en el Món de la investigació (com a tot arreu)), és com que t'il·lumini una estrelleta!! :)
Així que demà enviaré un mail a un dels ponents. Potser s'alineen els planetes i tenen un lloc per a mi... :)

D'altre banda ha estat molt satisfactòria la xerrada (tot i que de 18.30 a 21, estàvem ja cansats) i a més, a mesura que parlaven se m'han anat acudint preguntes per fer. Algunes d'aquestes qüestions les han anat resolent a mesura que avançava l'exposició. Però encara em quedaven un parell, una de les quals l'ha fet l'home que ha preguntat en primer lloc.
És satisfactori quan els altres fan preguntes que tu també tens, perquè així veus que no ets l'únic que es qüestiona aquestes coses, que no ets l'únic que no ha entés algun punt, que no ets l'únic "freak" jejeje.
Això pot semblar molt tonto, però jo crec que els científics m'entendran, i més quan sents que has recuperat la motivació i les ganes (és com si redescobrissis el camí que està davant teu, però que durant un temps ha estat tapat per uns arbres frondosos, que ara s'aparten del camí).

Vamos, que he sortit molt contenta i motivada. Que ha valgut la pena!! :D
(Tot i que després tocava venir, a més de les 21h de les muntanyes del Cosmocaixa al municipi local de l'extraradi... jejeje).



Coses que em passen pel cap:

...
Estic veient Buenafuente.
És molt satisfactori mirar la tele, pensar (alhora) i riure amb el curro que es foten TOTS, i adonar-te que t'estàs partint la caixa mirant la caixa tonta :D
M'encanta ser conscient de la felicitat, de que t'ho estàs passant bé així :D
(M'agradaria que ho sabessin).
...

Els del màster han convocat un segon sopar (al desembre). Ja m'he apuntat!!! :D
Què guay!!
La veritat és que aquesta tarda (quan hem acabat l'examen) m'hagués agradat anar al bar una estona llarga amb ells... per fer vida de màster al bar, ara que puc :)
Bé, el proper cafè el vaig a fer... :)

I per últim, dir que des de fa uns mesos porto una llibreteta petita a la bossa. Sense saber-ho era necessari i m'està anant molt bé!! No era conscient de que de tant en tant em venen coses al cap que després vull recordar... :)

Fa un parell de dies, després de parlar amb una amiga, em vaig adonar que confirmava el "pseudoperfil" sobre el qual jo havia estat parlant aquell mateix matí: com som.
En ocasions, per canvair de rutina i d'aires (perquè estem sortint d'una etapa), volem reprendre coses noves i fresques que havíem deixat aparcades abans. Però no som així, som com érem, i no fa falta que ens capfiquem cop rere cop a ser com "el que hem perdut" o "al que hem renunciat".
Suposo que la química té raó, i és que les coses tendeixen al màxim desordre, a la menor entropía.
A més, tinc la sensació que mentrestant intentem reprendre tot això que "hem perdut" (que segurament vam voler deixar de banda i ara veiem que tampoc va amb nosaltres) perdem molta energia, per pensar i unir-te a tot el "nou Món", i deixes de banda coses més importants.
Està clar que aprofitant el temps, o com a mínim quan te'l pots dedicar per a tu profitosament, et sents millor, i inclús més guapa!!

No vull ser egocèntrica, però sentir que et miren, i paral·lelament sentir-te guapa, li guanya molt al dia a dia!!

domingo 8 de noviembre de 2009

Reflexiones, vivencias, amig@s... y un montón de cosas más...

En unos días hará ya tres meses.
Tres meses en los que sin darme cuenta (pero siendo consciente) las cosas han cambiado y siguen amoldándose a sus nuevos rumbos.

Tres meses hace ya que no todo es como la balsa de aceite en la que sin querer queriendo acomodé mis días. Esos días deseados pero también contrariados.

Echo la vista atrás y no me arrepiento. No pienso, de ningún modo, que me haya equivocado o que haya perdido el tiempo. Considero que lo que he vivido en estos dos últimos años también ha sido bonito, y día a día me ha servido para ver, reflexionar, pensar, desear y madurar...

En estos tres meses muchas cosas han cambiado.
Como digo, echo la vista atrás y me alegro (aunque durante 30 segundos a la semana también me emociono tristemente). Soy consciente de lo rápido que se mueve todo y de cómo todas las cosas van tomando sentido y forma, aunque todavía queda un largo camino, y es que "sólo" tengo 24 años.

Inicié este blog porque necesitaba "hablar", expresarme, comunicar, sentir, "explotar" líbremente, sin ataduras, sin límite de tiempo para hablar, sin tenerme que para a pensar qué decía o cuál era el contenido de la exposición, ni a quién iba dirigido. Supongo que hay ciertos perfiles de personas que necesitamos hacer una radiografía, y sacar lo que tenemos dentro. Eso a veces juega en contra. Yo, por ejemplo, sé que eso me hace ser muy transparente, y permite a muchos de los que me rodean vean cómo soy realmente, y jueguen con ventaja.
Hay gente que se aprovecha negativamente de eso respecto a ti, pero son aquellos a los que no consideras en tu día a día. En cambio, quedan los corazones amorosos que saben cómo eres, que te entienden, que te quieren y están ahí por siempre jamás ;)

Tres meses en los que mi vida ha cambiado, y tres meses en los que he dejado un poco abandonada mi exposición al mundo (este blog).
Hoy, ahora, después de muchos días pensando que debía venir y pasarme por aquí, lo hago, porque aunque voy justa de tiempo, me apetece, de una vez por todas, explicar el qué de estos tres meses.

Tres meses que han dado tiempo para pensar, reflexionar, valorar, conocerme un poco, conocer a los demás, y ser consciente de que me conozco y conozco a los demás.
Tres meses en los que cada uno se coloca en su sitio (y eso es muy útil en la ley de la vida!)
Tres meses que han dado tiempo para pasar del amor más absoluto a la duda, de la duda a la cordura, y de la cordura (no contrastada) a tomar decisiones dolorosas pero necesarias.
Tres meses que han permitido a todos esos sentimientos encontrados irse sedimentando, cual arena que enturbia un mar agitado.
Tres meses para estudiar, para querer, para pensar, para estar en soledad y para estar muy bien acompañada.
Tres meses para preparar los últimos exámenes de mi carrera universitaria.
Unas semanas para decidir mi licenciatura.
Poco más de un día para saber que estaba licenciada. Sí!! Soy Bióloga!! Me licencié!!! :D (pese a que pasan los meses y no acabo de ser consciente!!) y a la vez soy profesora (aunque todavía tengo que ir a busacar el certificado... jajaja).
Tres meses para construir nuevas realidades, aparcar sueños, ser egoísta por una vez y pensar en primera persona :)
Un mes trabajando con gente nueva, conociendo otras maneras de ser y pensar, de mirar y gestionar los negocios, la vida, a los alumnos... Nuevas maneras de trabajar y manejar. Conocer un montón de niños en un colegio de renombré: cómo comen, cómo ser relacionan, cómo hablan, cómo piensan...

En el colegio estuve agusto (pese a que la primera semana no encontraba bien mi sitio), pero como en todo, los humanos no somos tan tontos, y sabemos rápidamente (al menos la mayoría con la cabeza bien amueblada) de qué pie calza cada uno.
Fue muy grato sentir cómo con el paso de los días y las semanas los niños te cogen cariño y aprecio. Cómo unas niñas te piden una libreta y un bolígrafo para hacerte un dibujo. Cómo los niños a los que sólo has tenido durante apenas 10 días, vienen a preguntarte cualquier cosa. Cómo una niña especial con la que tan sólo has intercambiado minutos en el comedor, te busca con complicidad. Cómo tus compañeros saben de que pie calzas, y se lamentan por tu marcha con toda la sinceridad del mundo.
Creo que esa es la mejor valoración, la mejor experiencia y etiqueta que te puedes llevar. Para cuando estés "sólo" recapacites y pienses: joder, soy bueno!!!!
Soy así, y lo humano es lo que me mueve...
Es abrumador que dos o tres compañeras (con experiencia) lamenten tu marcha (pese a que lleves tres o cuatro semanas y apenas hayas tenido contacto). Aunque siempre puedes pensar que los humanos (los mayores) intentamos quedar bien con los que nos rodean, te das cuenta de que lo dicen con corazón, y que les enfada perderte... pero sólo es un trabajo.
En cambio, si bien es cierto que los niñ@s pueden ser rebuscados, también hay que destacar que son sinceros. Y cuando unas princesitas te buscan día tras día, buscan tu complicidad, tu abrazo, tus cosquillas, tu cariño, nuestras sonrisas y las bromas, y te dicen cuando les comunicas que te irás "no, yo te cogeré aquí y no te irás". Y cuando a tu grupo (formado por 22 bichillos movidos y charlatanes) le sorprendes con una sorpresa y caramelos, y de manera autónoma se van levantando para abrazarte y darte las gracias.... ...se te salta la lagrimilla :D
Creo que aunque ya ha pasado un mes que dejé este trabajo, me doy cuenta ahora de todo lo que me han aportado esos peques sin saberlo!!! (No lo sabía ni yo!!) jajaja Me emociona mucho!! :D

En esos tres meses me he licenciado, he trabajado, he aprendido, he ido de compras, he creado una nueva imagen de vestir para mí (tenía ganas!!). He recuperado amigos que estaban en "standby" y he continuado con otr@s... (y como el tiempo deja las aguas reposar, pues hay algunos que se están quedando por el camino, y me "gusta" saber la posición de cada uno).

Muchas cosas, como una reacción en cadena, han ido tirando pa'lante estos tres últimos meses.
Me apetecía celebrarlo, salir, compartirlo con los queridos y allegados.
Quería celebrar mi licenciatura, mi nueva situación, mi "libertad", mi nueva visión... y por ello invité a aquellas personas que han estado cerca de mí y con las que me apetecía compartirlo.
Para la cena hubo tres bandos:
- Los que se rajaron (y ahora paso bastante de ellos). No les echo nada en cara, al contrario. Pero son la típica gente a la que envias un mail, llamas o escribes un sms, tardan "años" en contestar, y encima te dicen: "oye! qué es de tu vida! que hace un montón que no sé de tí, tenemos que quedar... pero no iré a la cena porque tengo... un compromiso" y desde hace meses, todavía no se han dignado a descolgar el teléfono o a poner fecha a ese café que ya está gélido en la mesa de cualquier bar.
- Los que entendiéndolo, no pudieron venir, pero que están ahí :D que te lo demuestra, que se comunican, que te lo hacen saber, a los que les importas y que te importan... A los que no pasa semana que no cambies frase con ellos: Marina y M. Mua!!!
- Los que vinieron. Entre ellos mi príncipe azul. La sorpresa de la noche. Aquel amigo al que avisas porque te hace muuucha ilusión que venga pero que sabes que no vendrá... Y VINO!!! :D
Pues ese pasito, me ha dado muuucha fuerza, mucha energía, muchas ganas de luchar, de ser y estar positiva, de mirar hacia adelante, de tener la cabeza alta y de mirar más allá de las ojeras que llevaba puestas (pq cuando uno se enamora, en parte, se vuelve cojo, ciego, sordo y atontaíco... jejeje).
Desde aquí vuelvo a darte las gracias. Yo sé que tú me aprecias, porque me lo has hecho saber en diferentes ocasiones... Sé que puedo ser un poco pelma y que a veces se me ve el plumero, pero eres mi principito azul, y aunque nunca pase nada entre nosotros quiero que sepas, que aún en la "distancia" eres un gran amigo, te quiero un montón y me alegra mucho tenerte a mi lado y poder contar contigo. Se que hemos sido un buen apoyo el uno para el otro en diferentes momentos. Estoy muy contenta y orgullosa de que podamos contar el uno con el otro. Espero tardemos muuuucho tiempo en perder el contacto!!

Es una alegría ver como cuentas (a parte de con los familiares más allegados: papá, mamá y... ... ...yo misma, jajaja) con los amigos que caben en los dedos de una mano, de la mano con la que te agarras con fuerza a la vida :)

Hace apenas un mes empecé mi máster querido. Un máster que hasta hace un par de semanas no me estaba dando muchas sonrisas que digamos...
Y es que me sentía tonta, me sentía en el lugar equivocado.
Yo no me hago las preguntas que se hacen los demás! Yo no entiendo las cosas tan bien como parece que las entienden los demás... Pero como bien me han dicho ya dos o tres personas, hay sitio para ellos y también para nosotros.
Quiero disfrutarlo, quiero vivirlo, quiero aprender, reirme y sacarle provecho :)

Hace un par de semanas salí de fiesta. Pero de fiesta fiesta!!! jajaja, de la de ir de marcha a un local (discoteca), pedirte un cubata y bailar toda la noche hasta las 5-6 de la mañana!! Hacía aaaaños que no hacía eso. Supongo que en su momento no me apetecía por "h o por b", pero debo decir que esta semana (salí el sábado pasado) era como fresca, limpia. Como con aires renovados, nueva, llena de... algo!
Esta semana ha pasado rápida, con más fieshta!! jajaja
Este viernes fue el acto de graduación en la facultad. Alumnos de cada disciplina, la mayoría con sus mejores galas para celebrar un hecho de aquellos que sólo pasa una vez en la vida, y que con más o menos glamour han preparado para ti!!! :D
Para mí fue muy emocionante, puesto que estaba my darling ;) (nada más verla me emocioné, y ella conmigo :P)
Y también estaban mis padres, superorgullosos y contentos...
A mí no me hacía especial ilusión (en un inicio), pero a medida que se acercaba el evento durante la semana, me iba poniendo nerviosa, con ganas de vivirlo, ir guapa, sentirme agusto... :D
Y sí, lo viví, estuve agusto, y lo he guardado en la retina y en mis neuronitas... :)

En poco más de una hora fuimos a comer los tres a un restaurante cercano a la facultad. Comimos un menú, pero estuvo muy bien! :) Además comapartimos alguna anécdota.

Esa misma noche, tras las clases del máster y de darle clase a una de mis alumnas, se celebró la cena del máster.
La cena en sí no fue nada del otro mundo. Estuvo bien :), fue agradable y hubo buen rollo que ya es perfecto!
Y luego fuimos de fiesta! La verdad es que me lo volví a pasar genial (pese a que los taconazos estaban matando mis piececitos!!)
Volví a llegar pasadas las 6 de la mañana. Estuve mueta todo el sábado, pero contenta por el buen rollo. Y más cuando he visto las fotos, porque me he visto guapa!! :) (y eso no siempre pasa cuando te hacen fotos en una discoteca a las 4 de la mañana, habiendo bebido y habiéndote levantado a las 7 de la mañana!! jajaja)
Me vi guapa, me entraro algunos tíos y estuve agusto!!! Y claro, eso, pues le levanta el ego a cualquiera no? jajaja

No sé, creo que mirar al Mundo, asomar la cabeza por la ventana y... lo más importante, reflexionar, es la clave para conocerse. Y yo estoy contenta porque aprendo super-rápido, y me doy cuenta, y me gusta y me siento bien :)

Sóc com sóc, i sóc jo. M'agrada riure i passar-m'ho bé. Per a mi el sentit de l'humor és molt important.
Així que ja saps, si ets simpàtic, truca'm... jajajajaja. És broma!! (weno, em pots trucar... jajaja)
No, el que vull dir és que m'adono del que penso, el que sé i el que vull. I hi ha mooooltes persones al Món (i també tios, és clar!), i sé que abans o després trobaré una persona (i ell a mi) a qui li correspongui, i amb la que, després d'uns esforços d'adaptació, serem feliços... :D

Sortir de festa m'ha permés veure que hi ha mooolta gent de moltes maneres (sí, això ja ho sabia) però saber també que hi ha moooolts tios, uns de més sortits i desesperats i uns altres més "normals" (a simple vista).
Vull dir que jo, en un altre moment, quan m'hagués agradat un tio, m'hagués capficat. Però no, ara no.
Que té nòvia: doncs a buscar un altre.
Que no li agrado: doncs a buscar un altre.
Que no li interesso com a parella: doncs guanyo un amic.
:) i así sucesivamente... jejeje
Fins a arribar al pare dels meus fills... jajajajajajaja.

Jo he guanyat molta seguretat en mi mateixa, i molta força.
He començat a veure les coses amb esperit crític i sense sentir-me malament, sense vernir-me avall... M'estic fent gran senyors!!! jajaja
Sento que tinc la capacitat de veure les coses des de fora, que m'avanço, que sóc més pacient, més reflexiva, que intento gaudir, que em cuido.
Que també m'estresso i m'enfado, perqò m'ajuda molt veure la gent que tinc al costat (els dits de la meva mà). M'alegro per les coses que em passen, intento no complicar-me l'existència i entendre les coses, perquè entenc que no a tots ens agraden les mateixes coses, ni les mateixes persones, que hi ha gustos, tipus de gent, que hi ha perfils i maneres de ser.
Tot això em fa estar tranquil·la, perquè a més em ve de gust estar així. Em ve de gust enamorar-me, sentir les pessigolles a la panxa, tornar a fer els primers petons, ser còmplice i tenir complicitat. Que es produeixin aquelles mirades que deixen anar espurnes i cors roses a l'ambient, sentir el carinyo, recolzar-se, compartir el sentit de l'humor i els riures, enamorar-me, sentir-me estimada, desitjada, "correspondida" per sempre més (jajaja) com en una peli de fades, però sobre l'escorça terrestre :D

Hi ha una cosa que no us he explicat, i és que el mateix divendres (dia de grans esdeveniments i emocions) vaig conéixer a algú molt especial. És una noia amb la que fa molts anys que ens diem "Hola" perquè coincidíem a la facultat i a la parada del tram.
Bé, doncs divendres, per casualitat, vam començar a parlar i... espero poder-la ajudar. En algunes coses m'hi sento identificada.
Jo no sé si creure en el destí, però l'he conegut en el moment oportú. Potser ella a mi també.

Un petó molt gran per als que llegiu i per als qui m'estimeu. També per a qui m'aprecia en la distància i per a qui m'hagi d'estimar... ;)

lunes 19 de octubre de 2009

Quan algú es creua al teu camí...

És la pena d'això d'internet... que qualsevol idiota s'hi atreveix a ficar-hi cullerada!!!

jejeje, és la frase perfecta per al dia d'avui :) (Capítol d'avui de Ventdelplà).

I és que jo sóc MOLT fan de Jarabedepalo, i tot i que fa més d'un parell d'anys vaig tenir els meus dubtes (per fer cas de la premsa i "desenganxar-me" una mica pel moment que vivia), a dia d'avui els defenso, llegeixo el que hi ha, escolto i defenso (sempre i quan sigui defensable, que sol ser sempre).
Però em fa ràbia, ràbia pels següents motius:
Tinc Jarabedepalo com a contacte d'amics del facebook. Així doncs, cada cop que posen un "post" sobre una notícia (de qualsevol mitjà de comunicació), m'apareix, i gairebé sempre que puc ho llegeixo.
La veritat és que ja m'havia passat altres cops, que llegint la notícia "x" al mitjà "y", et trobes comentaris adjunts penosos i dolorosos...
Ja sé que amb això d'internet tothom és molt "valent" per "dir" coses sense donar la cara. I aquest cop, avui, he fet un comentari al País: "En este país, cuando triunfas, van a por ti."
Em fa ràbia que les opinions siguin sempre iguals i tan destructives!! No sé, si us ve de gust podeu entrar al "post", llegir-lo i mirar el meu comentari... I més tard va un i en fa alusió... quins collons!! :S
No sé, jo estic d'acord en que a la gent no li agradi, però es fa pesar i avorrit que la gent s'apunti al carro del que va dir el Follonero:

Estaria bé que les crítiques (constructives o destructives) fossin fonamentades i amb coneixement.
He de dir que això no només passa en aquest àmbit. També passa en la ciència, les cèl·lules mare, la clonació, l'evolució i tooootes aquelles coses que la premsa s'encarrega de difondre a tort i a dret sense mirar ben bé el contingut, la manera com les difon i el públic a qui arribaran. I com que en general a España, som com som... doncs hi ha que, en segons quins àmbits, tampoc es paren a aprendre i fer-se grans, sino que com a "borregos" creuen i/o repeteixen el que el del costat diu...
Tot plegat, fa pena!!

Bé, que estava picada pq un personatge que ni tan sols conec es pren la llicència gratuïta d'esmentar-me per fotre'm en el seu mateix sac...

Però els meus gustos, creències (contrastades) i felicitat no me les treurà ningú :D
I a quien no le guste, que no mire!! Pero que no joda!!!

Apa, un petonarro!!!

Pau, quan vulguis fem un cafè a Mitre! ;) jejeje

martes 15 de septiembre de 2009

LICENCIADA!!!

Ahir vaig saber (per correu electrònic) que havia superat una de les tres.

Aquest matí un altre e-mail em confirmava una segona.

Aquesta tarda he rebut el tercer, aprovat.

Sóc llicenciada!!!!!!!!!!!!!!!!!!! :D :D :D :D :D
(es que no es pot expressar!!)